Graffitis a la serra de Los Vilars

 GRAFFITIS A LA SERRA DE LOS VILARS

     Al recórrer los carrers del poble, podem trobar-nos en diferents graffitis o pintades, com popularment se coneixen. Son abundants les dels Quintos, que al celebrar la seua festa, han deixat constància en alguna paret del poble, i que sobretot se poden veure al carrer Pau, possiblement perquè allí durant molts anys hi va estar la discoteca Dragons, que era  on celebraven la seua festa. També les penyes, a partir dels anys 80, comencen a pintar lo seu nom a la porta o paret del corral a on se fan.  

     Esta practica de fer graffitis o pintades, ni es nova, ni exclusiva de les parets de les cases del poble. Durant los darrers mesos de l’any passat, en J. M. “Gravat”, ham visitat les caselles del ferrocarril que hi ha al nostre terme municipal, i dins d’elles, se poden llegir moltes inscripcions fetes al guix de les parets, a on los visitants, deixen constància de la visita, posant lo dia junt al seu nom. També son freqüents, altres tipus de pintades i expressions de més malt gust.

     Altres exemples de graffitis, se poden trobar a les parets enguixades de alguns masos. A la Vall de Batea, n’hem localitat un, a on hi ha centenars, destacant uns fusells “de chispa”, equipats en la típica baioneta del segle XIX. Per la riquesa, varietat i antiguitat dels graffitis i dedicarem un treball exclusiu per la seva catalogació i descripció.

 

           Les pedres d’arena també han servit de suport per fer graffitis, recordem que a la presó, al voltant de la finestra, hem vam trobar.  Uns altres molt coneguts, es troben a prop del Mas del Valen, fets a una gran roca que hi ha a una espècie de cova que dona a la Vall de Batea.

     Però dels que avui os vull parlar, estan a la serra de los Vilars, en front de les Cases de la Estació.  Es tracta d’un tros de roca, que s’ha soltat d’un altra i que ha quedat a la vista una superfície plana, de aproximadament 120 x 150 cm.

     A esta roca hi ha esculpides quatre figures femenines, un altra que podem considerar que es masculina, lletres majúscules “R” i “E” però sense cap connexió i  al menys nou creus.

      Lo passat 5 de juliol, J. M. “Gravat” i jo, vam tenir la ocasió de visitar-los acompanyats de Eugenio Monesma i després de examinar-los en deteniment, vam coincidir en que podrien tenir un antiguitat entre cent i dos-cents anys, i l’autor podria haver set un pastor, que mentre lo bestiar anava pasturant per la falda de la serra, ell en un objecte dur, s’entretindria fent los graffitis que hi ha a la roca. 

      Per acabar vull animar-vos a que los visiteu, i com hem fet nosaltres,  poguéssiu conèixer esta petita joia que tenim, i que entre tots, la hem de conservar.

Pedro i Daniel Maza: Carters a Nonasp

PEDRO I DANIEL MAZA: CARTERS A NONASP

      De l’estiu que ho tenia pendent, i estos Nadals sense perea me’n vaig anar  a parlar en Daniel una tarde que vaig veure que estava pel poble, i li vaig demanar que me parlés del seu pare, del qui personalment he de dir que guardo molt bon record, i del treball de carter que tan lo seu pare com ell han fet durant bastants anys al  nostre poble. Este es lo resultat d’una llarga conversa:

       Lo seu pare va nàixer lo 4 de febrer de 1920 i li van posar de nom Pedro, encara que tothom lo cridava “Rogelio”. Va ser lo fill numero onze del matrimoni format per Daniel Maza Giner i María Ràfales Llop. Als dos dies de nàixer va ser batejat a l’església de Nonasp per mossèn Lusiano Royo.

      A quan tenia set anys va vindre a Nonasp lo mestre D. Enrique Muñoz i sempre va anar a l’escola en ell, quedant-li molt bon record d’este mestre, del que sempre deia que tot lo que sabia ho havia després d’ell.

     Daniel me continua dien que lo seu pare va anar a la guerra i sempre contava que l’any 1938 va creuar l’Ebre en la 42 Divisió republicana per lo barranc de l’Aiguamoll de Mequinensa, en l’objectiu de ocupar los voltants del “cruse” de Gilabert i los alts del Auts. M’explica que la 42 Divisió va ser formada al març de 1938 i per manar-la van ficar al major Manuel Álvarez, servint a les seues ordres lo seu pare Pedro Maza, com enllaç de la Divisió, durant la Batalla de l’Ebre.

     Al final de la guerra, va ser un dels molts soldats republicans que va tindre que creuar la frontera francesa. Al país veí va estar a un camp de refugiats, hasta que iniciada la Segona Guerra Mundial, les autoritats franceses, li van dir que havia de triar entre anar a un camp de concentració alemany o tornar a Espanya. Rogelio decideix tornar a Espanya, però al creuar la frontera es detingut i com presoner, durant bastant temps formarà part d’un Batallo de Treball forçat, en lo que recorrerà diferents localitats espanyoles, hasta la posta en llibertat.

     Al tornar a Nonasp, busca feina i en troba al poble veí: Faió. Allí treballa a la “descarga” del carbó a l’estació del ferrocarril que en llaüts pel Ebre avall porten des de Mequinensa. A este poble coneix a Dolors Pons Algueró, en la que se casa a l’església del poble vell de Faió,  lo 22 de juliol de 1944.

     Del matrimoni naix a Faió lo nostre amic Daniel, a la casa del seus iaios materns, lo 5 d’octubre de 1944. Es a este poble  on passa los primers anys de la seva vida, i allí  aprèn a llegir. De aquells anys recorda que a la finestra de la casa del seus iaios que donava al carrer principal, repassava una i altra volta los programes de mà en les cares del famosos, que anunciaven les pel·lícules que s’havien de projectar al cine de la Societat. 

       Establerta la família a Nonasp, als sis anys va a “estudi”, sent lo primer mestre que te D. Remigio, home de mitjana edat, alt i fort; en ell i lo llibre de lectura “Rayas” segueix aprenent a llegir. Després arriba D. Antonio que es de Mallorca, home jove, baix de estatura i una mica gros; me diu, que en este mestre a mes de lletra, si hagueren tingut interès, haguessin aprés nocions de cant, ja que voluntat no li faltava.

     Als deu anys, va deixar la classe del petits i va passar a la dels grans, en D. Ramón, que estava casat en una dona que feia de mestressa a Favara. Los divendres a quan acabava de fer “l’estudi”, se’n anava a peu cap a Favara, per passar-hi lo cap de setmana, ocasió que aprofitaven alguns del seus alumnes per acompanyar-lo hasta lo corral de Vallera, fent rodar la rodanxa per aquell camí de terra i pedres. Al tornar los xiquets cap al poble, era parada obligada lo Muladar,  on si tenien sort, podien veure algun “buitre” menjant-se algun animal mort, i cosa de crios, aprofitaven a bombardejar-los en pedres.  Lo darrer mestre va ser D. Alfredo Llop Bielsa, que va arribar al setembre de 1956 i en ell ja va acabar los anys d’ “estudi”.

       Acabat “l’estudi” se posa a treballar de manobra de paleta en Joaquin Ràfales Salvador “l’oncle Sort” en qui recorda que hi treballaven uns quants xavals. Als anys 1965-66 va fer lo servei militar al Sàhara, a la ciutat de El Aaiun i va estar mes d’un any treballant de paleta en la construcció de les instal·lacions militars del que seria lo BIR (Batalló d’Instrucció de Reclutes). Acabada la mili, se posa a fer de paleta junt en Luis Zapater.

      Tornant a parlar del seu pare, me conta que ell enca era un crio, i per guanyar-se la garrofa, se’n va anar tot un any a treballar a França. També va fer de “partidor” a la sèquia de Matarranya, los anys 1952 i 1953.  Però lo treball que tots recordam que exercia va arribar l’any 1964, en que se presenta a la convocatòria de l’Ajuntament per cobrir la plaça de Sereno i Encarregat del Fossar, sent-li adjudicada la plaça i fent lo nombrament a la Sessió del 10 d’octubre de 1964.

      En quan a la carteria, ja feia uns quants anys que l’ocupava l’oncle Salvador Puértolas, però una malaltia lo va apartar del càrrec a primers de l’any 1965. Des de l’Ajuntament, per no deixar lo servei de Correus desatès, van parlar en Pedro Maza, que com hem dit feia de Vigilant i Encarregat del Fossar, per si volia ocupar-se provisionalment de repartir les cartes, a lo que ell després de donar la conformitat va començar a fer de carter a partir de 1 de febrer de 1965. Esta provisionalitat va durar hasta lo 31 de desembre de 1971, en que després de fer unes oposicions, va ser lo seu fill Daniel Maza Pons, qui se va fer càrrec com a titular de la Carteria, lo dia 1 de gener de 1972, en sis hores de treball diàries, i per tant, abandonant l’ofici de paleta.

     Daniel m’explica que los primers anys havia d’anar dos voltes al dia a la Estació de ferrocarril, a esperar lo tren-correu, per entregar la correspondència que eixia del poble i arreplegar la que arribava. La primera era pel matí, al tren de les dotze i mitja  procedent de Madrid; i una altra volta per la tarde al tren de Barcelona, que arribava entre les cinc i les sis.

      Lo trens a voltes, arribaven en mig hora i hasta un hora de retràs, i si era hivern i feia molt fred, entrava al despatx del Jefe de la Estació,  on se calentava a la estufa. Los primers anys, este tren enca portava la màquina de vapor, a la que li seguia lo vagó de correus, lo del Jefe del tren i mitja dotzena mes de viatgers. A l’arribar lo tren a la Estació, com parava poc temps, s’havia de pujar depresa al vago de correus, deixar lo sac de les cartes que la gent del poble enviava fora i arreplegar un sac o dos que arribaven per ser repartides.

      En quan a son pare, en lo temps també deixarà de fer de Sereno ja que l’Ajuntament suprimeix la plaça, a canvi passarà a fer “d’Alguacil”, a mes de ocupar-se del Fossar, hasta l’any 1985, en que al complir los 65 anys se jubila.  Pedro Maza Ràfales, va estar en naltros hasta lo 29 de setembre de 1997, en que després d’una llarga enfermetat mos va deixar.

     De l’oncle Rogelio me venen al cap alguns records: D’ell la gent deia que era un home molt “servicial”, ja que sempre estava a punt pa tot, fora l’hora que fora. En una ocasió, recordo que se va embossa lo tub de les cloaques, i ell va entrar dins la tenalla que hi havia al carrer, i en unes canyes de bambú, posant-les dins dels tubs va solucionar lo problema, això si, ell va eixir tot brut de la tenalla. Un altre exemple, era quan algú se posava malalt o se moria per la nit, ell era lo primer en arribar, i com a la major part de les cases no tenien telèfon, ell sempre estava apunt per anar a buscar lo doctor, lo mossèn o lo que fes falta. Com encarregat de fossar, va ser lo primer de “llimplar-lo” de herbes per Tots Sants, en la aixà rascava tot lo fossar, estan la gent molt contenta, per lo que lo dia de Tots Sants, li agraïen donant-li una propina.

      Tornant a Daniel, m’explica que l’any 1992, Correus comunica a Renfe que deixarà de fer lo transport de la correspondència en tot lo país. A partir d’este moment la correspondència arriba per carretera en un furgó de Correus, que fa lo recorregut de Saragossa a Mora d’Ebre i viceversa. La posta en marxa de esta nova distribució de la correspondència, en pobles com Nonasp, va permetre dedicar un hora mes, per atendre la oficina i el repartiment de cartes i demes objectes que se fan arribar al destinatari. Esta hora era el tems oficial destinat a baixar i pujar dos voltes a l’Estació.

       Al cap d’uns anys, Correus organitza los repartiments per províncies, adjudicant a una empresa privada lo transport de la correspondència, fent un recorregut d’anar i tornar de Saragossa a Mequinensa. Al cap d’uns anys més i després de moltes reclamacions Daniel aconsegueix tenir un contracte laboral a jornada completa:

      “Con fecha del día 16 de mayo de 2001, el titular de la Oficina Auxiliar de Correos de Nonaspe, con una jornada de 6 horas diarias pasa (…) a jornada completa y 36 kilómetros de recorrido diario en vehículo automóvil. El servicio será subir a Fabara a recoger el correo por la mañana, atender a los vecinos en la oficina i embarriar i repartir el correo diariamente y al acabar subir otra vez a Fabara para hacer entrega de la correspondencia nacida en Nonaspe.”

      Al complir los 65 anys, lo dia 5 d’octubre de l’any 2009, passa a la condició de jubilat. Al poc temps, lo 1 de gener de 2010, mor Dolores, la mare de Daniel i des de després, viu entre Samper de Calanda i Nonasp, en la seu companya l’Anna.

                                                                                                                               Mario Rius

EL COLERA

Mario Rius

Durant l’any 1834, ja començada la primera guerra carlista, les autoritats locals estaven preocupades per les freqüents incursions al poble de partides carlistes en la finalitat de demanar diners, menjar i lo necessari per subsistir. A mes d’esta preocupació, entre la gent, augmenta dia a dia la por per una epidèmia de Còlera que se estén per tota la península de sud a nord i que arriba a la província de Saragossa al mes d’Agost, coincidint en lo temps de més calor. Mossèn Mariano Valimaña als seus “Anales de Caspe” mos explica com se va viure a Casp:
“El 16 de Agosto de 1834, el cólera se presentó en la capital de Aragón, y por el 24 en Sástago, Alcañiz, Calanda, Chiprana y Caspe. En este pueblo se cerraron los portales desde el principio de Agosto, no solo por el miedo a la peste, sino también porque los facciosos Carnicer y Cabrera amenazaban visitarnos.”
“Sufrimos el látigo de la peste colérica desde el día 24 de Agosto hasta el 14 de Noviembre en cuyo día murió Dolader que fue el último. El número de muertos mayores o adultos durante la época del cólera fue de 236, bien que se cree hubo algunos descuidos en la nota de los enterradores. Tampoco se apuntaron los párvulos, y así se cree por un cálculo aproximado, que entre unos y otros, forasteros y del pueblo, ascendieron los muertos a 350. Padecieron el cólera en Aragón 31 mil personas en 126 pueblos, de los cuales murieron 8385. La mayor parte fueron mujeres.”
Segons la “Gaceta de Madrid” de 22 de abril de 1834, Nonasp tenia una població de 870 habitants. Lo 3 de setembre de 1834 se produeix la primera víctima del Còlera Morbo. En total son trenta i dos les víctimes del còlera i la darrera mort es lo 6 d’octubre. Los enterraments se fan al fossar que estava tocant a l’Església i que ocupava lo que avui en dia es la casa parroquial i lo seu jardí. A este fossar se van fer enterraments hasta l’any 1856 en que se va construir lo del carrer de la Mare de Déu (del que ja ham parlat).
Entre les víctimes vull destacar a Jacinta Ollé, que va morir lo vint de setembre i era la dona Pedro Radua, doctor titular del poble. Ella era natural de Torredembarra, tenia 27 anys i tenien un fill de tretze mesos.
Antes de fer la primera anotació al Llibre de Difunts, mossèn Ramón Vallés, fa constar la següent nota:
“Septiembre se declaró el Cólera Morbo y murieron los siguientes y fue terribilísimo”
03-09-1834 DIONISIA BORBON, adulta, casada, de setanta anys, mort del Còlera Morbo
04-09-1834 MATIAS ROCH MOMPEL, pàrvul de tres anys
04-09-1834 BERNARDO ALTES, casat en Dionisia Borbón, de setanta i cinc anys
04-09-1834 DOMINGA BIELSA MONER, pàrvula, de tres anys
05-09-1834 MANUELA ALFONSO MARTINEZ, pàrvula de dos anys
06-09-1834 MARIA TURLAN, casada, cinquanta i quatre anys
07-09-1834 BERNARDA TABERNER, casada, seixanta i dos anys
07-09-1834 ROSALIA RAFALES ALBAREZ, pàrvula de any i mig
08-09-1834 JOAQUIN FERRER SALVADOR, pàrvul de quinze mesos
09-09-1834 FRANCISCO LLOP, casat, de vint-i-u anys
09-09-1834 JOAQUINA ALBIAC, viuda, de seixanta i dos anys
10-09-1834 MARIA GINER, casada, de quaranta i dos anys
10-09-1834 JOSE FRANC, casat, de cinquanta i nou anys
10-09-1834 FRANCISCA ANTONIA GINER, casada, de quaranta i quatre anys
11-09-1834 MAGDALENA ANDREU, casada, de cinquanta anys
12-09-1834 TERESA BARBERAN, casada, de vint-i-sis anys
13-09-1834 ESTEVAN ALFONSO SUÑER, pàrvul de quatre anys
15-09-1834 TERESA RAFALES, casada, de vint-i-dos anys
15-09-1834 JOSEFA BORRAZ, casada, de quaranta anys
16-09-1834 ANTONIO ALFONSO DIAGO, pàrvul, de quatre anys
18-09-1834 ANTONIO GODIA REYES, solter, de vint anys
20-09-1834 BENITA RAFALES, casada, de trenta anys
20-09-1834 ESTEBAN VILLABRIGA GINER, pàrvul de dos anys
20-09-1834 JACINTA OLLE, casada, de vint-i-set anys
21-09-1834 TOMAS ROC FUERTES, solter, de dotze anys
21-09-1834 JOSE TABERNER LLOP, pàrvul de tres anys
22-09-1834 MARIA TORNER, casada, de trenta i tres anys
22-09-1834 BLAS BARBERAN, casat, de vuitanta i tres anys
23-09-1834 JOSE ALFONSO DIAGO, pàrvul de nou mesos
25-09-1834 RAMON PUERTOLAS SILLUE, de cinc anys
28-09-1834 JOSE TORNER LLOP, pàrvul de dos anys
06-10-1834 PODRO TORNER BARBERAN, pàrvul de tres anys.

Benvinguts al blog dels Amics de Nonasp

A partir d'ara anirem publicant a este blog interessants escrits sobre lo nostre poble i la nostra cultura.
Esperam que us agrado.