PEDRO I DANIEL MAZA: CARTERS A NONASP
De l’estiu que ho tenia pendent, i estos
Nadals sense perea me’n vaig anar a
parlar en Daniel una tarde que vaig veure que estava pel poble, i li vaig
demanar que me parlés del seu pare, del qui personalment he de dir que guardo
molt bon record, i del treball de carter que tan lo seu pare com ell han fet
durant bastants anys al nostre poble.
Este es lo resultat d’una llarga conversa:
Lo seu pare va nàixer lo 4 de febrer de
1920 i li van posar de nom Pedro, encara que tothom lo cridava “Rogelio”. Va
ser lo fill numero onze del matrimoni format per Daniel Maza Giner i María Ràfales
Llop. Als dos dies de nàixer va ser batejat a l’església de Nonasp per mossèn
Lusiano Royo.
A quan tenia set anys va vindre a Nonasp
lo mestre D. Enrique Muñoz i sempre va anar a l’escola en ell, quedant-li molt
bon record d’este mestre, del que sempre deia que tot lo que sabia ho havia
després d’ell.
Daniel me continua dien que lo seu pare va
anar a la guerra i sempre contava que l’any 1938 va creuar l’Ebre en la 42
Divisió republicana per lo barranc de l’Aiguamoll de Mequinensa, en l’objectiu
de ocupar los voltants del “cruse” de Gilabert i los alts del Auts. M’explica
que la 42 Divisió va ser formada al març de 1938 i per manar-la van ficar al
major Manuel Álvarez, servint a les seues ordres lo seu pare Pedro Maza, com
enllaç de la Divisió, durant la Batalla de l’Ebre.
Al final de la guerra, va ser un dels
molts soldats republicans que va tindre que creuar la frontera francesa. Al
país veí va estar a un camp de refugiats, hasta que iniciada la Segona Guerra
Mundial, les autoritats franceses, li van dir que havia de triar entre anar a
un camp de concentració alemany o tornar a Espanya. Rogelio decideix tornar a
Espanya, però al creuar la frontera es detingut i com presoner, durant bastant
temps formarà part d’un Batallo de Treball forçat, en lo que recorrerà
diferents localitats espanyoles, hasta la posta en llibertat.
Al tornar a Nonasp, busca feina i en troba
al poble veí: Faió. Allí treballa a la “descarga” del carbó a l’estació del
ferrocarril que en llaüts pel Ebre avall porten des de Mequinensa. A este poble
coneix a Dolors Pons Algueró, en la que se casa a l’església del poble vell de
Faió, lo 22 de juliol de 1944.
Del matrimoni naix a Faió lo nostre amic
Daniel, a la casa del seus iaios materns, lo 5 d’octubre de 1944. Es a este
poble on passa los primers anys de la
seva vida, i allí aprèn a llegir. De
aquells anys recorda que a la finestra de la casa del seus iaios que donava al
carrer principal, repassava una i altra volta los programes de mà en les cares
del famosos, que anunciaven les pel·lícules que s’havien de projectar al cine
de la Societat.
Establerta la família a Nonasp, als sis
anys va a “estudi”, sent lo primer mestre que te D. Remigio, home de mitjana
edat, alt i fort; en ell i lo llibre de lectura “Rayas” segueix aprenent a
llegir. Després arriba D. Antonio que es de Mallorca, home jove, baix de
estatura i una mica gros; me diu, que en este mestre a mes de lletra, si
hagueren tingut interès, haguessin aprés nocions de cant, ja que voluntat no li
faltava.
Als deu anys, va deixar la classe del
petits i va passar a la dels grans, en D. Ramón, que estava casat en una dona que
feia de mestressa a Favara. Los divendres a quan acabava de fer “l’estudi”,
se’n anava a peu cap a Favara, per passar-hi lo cap de setmana, ocasió que aprofitaven
alguns del seus alumnes per acompanyar-lo hasta lo corral de Vallera, fent
rodar la rodanxa per aquell camí de terra i pedres. Al tornar los xiquets cap
al poble, era parada obligada lo Muladar, on si tenien sort, podien veure algun “buitre”
menjant-se algun animal mort, i cosa de crios, aprofitaven a bombardejar-los en
pedres. Lo darrer mestre va ser D.
Alfredo Llop Bielsa, que va arribar al setembre de 1956 i en ell ja va acabar
los anys d’ “estudi”.
Acabat “l’estudi” se posa a treballar de
manobra de paleta en Joaquin Ràfales Salvador “l’oncle Sort” en qui recorda que
hi treballaven uns quants xavals. Als anys 1965-66 va fer lo servei militar al
Sàhara, a la ciutat de El Aaiun i va estar mes d’un any treballant de paleta en
la construcció de les instal·lacions militars del que seria lo BIR (Batalló
d’Instrucció de Reclutes). Acabada la mili, se posa a fer de paleta junt en
Luis Zapater.
Tornant a parlar del seu pare, me conta
que ell enca era un crio, i per guanyar-se la garrofa, se’n va anar tot un any
a treballar a França. També va fer de “partidor” a la sèquia de Matarranya, los
anys 1952 i 1953. Però lo treball que
tots recordam que exercia va arribar l’any 1964, en que se presenta a la convocatòria
de l’Ajuntament per cobrir la plaça de Sereno i Encarregat del Fossar, sent-li
adjudicada la plaça i fent lo nombrament a la Sessió del 10 d’octubre de 1964.
En quan a la carteria, ja feia uns quants
anys que l’ocupava l’oncle Salvador Puértolas, però una malaltia lo va apartar
del càrrec a primers de l’any 1965. Des de l’Ajuntament, per no deixar lo
servei de Correus desatès, van parlar en Pedro Maza, que com hem dit feia de
Vigilant i Encarregat del Fossar, per si volia ocupar-se provisionalment de
repartir les cartes, a lo que ell després de donar la conformitat va començar a
fer de carter a partir de 1 de febrer de 1965. Esta provisionalitat va durar hasta
lo 31 de desembre de 1971, en que després de fer unes oposicions, va ser lo seu
fill Daniel Maza Pons, qui se va fer càrrec com a titular de la Carteria, lo
dia 1 de gener de 1972, en sis hores de treball diàries, i per tant, abandonant
l’ofici de paleta.
Daniel m’explica que los primers anys
havia d’anar dos voltes al dia a la Estació de ferrocarril, a esperar lo
tren-correu, per entregar la correspondència que eixia del poble i arreplegar
la que arribava. La primera era pel matí, al tren de les dotze i mitja procedent de Madrid; i una altra volta per la
tarde al tren de Barcelona, que arribava entre les cinc i les sis.

Lo trens a voltes, arribaven en mig hora i
hasta un hora de retràs, i si era hivern i feia molt fred, entrava al despatx
del Jefe de la Estació, on se calentava
a la estufa. Los primers anys, este tren enca portava la màquina de vapor, a la
que li seguia lo vagó de correus, lo del Jefe del tren i mitja dotzena mes de
viatgers. A l’arribar lo tren a la Estació, com parava poc temps, s’havia de
pujar depresa al vago de correus, deixar lo sac de les cartes que la gent del
poble enviava fora i arreplegar un sac o dos que arribaven per ser repartides.
En quan a son pare, en lo temps també
deixarà de fer de Sereno ja que l’Ajuntament suprimeix la plaça, a canvi
passarà a fer “d’Alguacil”, a mes de ocupar-se del Fossar, hasta l’any 1985, en
que al complir los 65 anys se jubila. Pedro Maza Ràfales, va estar en naltros hasta
lo 29 de setembre de 1997, en que després d’una llarga enfermetat mos va
deixar.

De
l’oncle Rogelio me venen al cap alguns records: D’ell la gent deia que era un
home molt “servicial”, ja que sempre estava a punt pa tot, fora l’hora que
fora. En una ocasió, recordo que se va embossa lo tub de les cloaques, i ell va
entrar dins la tenalla que hi havia al carrer, i en unes canyes de bambú,
posant-les dins dels tubs va solucionar lo problema, això si, ell va eixir tot
brut de la tenalla. Un altre exemple, era quan algú se posava malalt o se moria
per la nit, ell era lo primer en arribar, i com a la major part de les cases no
tenien telèfon, ell sempre estava apunt per anar a buscar lo doctor, lo mossèn
o lo que fes falta. Com encarregat de fossar, va ser lo primer de “llimplar-lo”
de herbes per Tots Sants, en la aixà rascava tot lo fossar, estan la gent molt
contenta, per lo que lo dia de Tots Sants, li agraïen donant-li una propina.
Tornant a Daniel, m’explica que l’any
1992, Correus comunica a Renfe que deixarà de fer lo transport de la
correspondència en tot lo país. A partir d’este moment la correspondència
arriba per carretera en un furgó de Correus, que fa lo recorregut de Saragossa
a Mora d’Ebre i viceversa. La posta en marxa de esta nova distribució de
la correspondència, en pobles com Nonasp, va permetre dedicar un hora mes, per
atendre la oficina i el repartiment de cartes i demes objectes que se fan
arribar al destinatari. Esta hora era el tems oficial destinat a baixar i pujar
dos voltes a l’Estació.
Al cap d’uns anys, Correus organitza los repartiments per províncies, adjudicant
a una empresa privada lo transport de la correspondència, fent un recorregut d’anar
i tornar de Saragossa a Mequinensa. Al cap d’uns anys més i després de moltes reclamacions
Daniel aconsegueix tenir un contracte laboral a jornada completa:
“Con fecha del día 16 de mayo de 2001, el
titular de la Oficina Auxiliar de Correos de Nonaspe, con una jornada de 6
horas diarias pasa (…) a jornada completa y 36 kilómetros de recorrido diario
en vehículo automóvil. El servicio será subir a Fabara a recoger el correo por
la mañana, atender a los vecinos en la oficina i embarriar i repartir el correo
diariamente y al acabar subir otra vez a Fabara para hacer entrega de la
correspondencia nacida en Nonaspe.”
Al complir los 65 anys, lo dia 5 d’octubre de l’any 2009, passa a la
condició de jubilat. Al poc temps, lo 1 de gener de 2010, mor Dolores, la mare
de Daniel i des de després, viu entre Samper de Calanda i Nonasp, en la seu
companya l’Anna.
Mario Rius
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada